Descripció de l'etapa Terrassa - Manresa

Interès de la ruta.

• Paisatge: Vistes de l’àrea metropolitana de Barcelona, del mar Mediterrani, del Vallès Occidental, dels boscos del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, de la Mola, de la cara nord de Montserrat, dels rius Cardener i Llobregat (passarem molt a prop de la confluència del Cardener amb el Llobregat), i nombroses rieres i torrents amb formes espectaculars.
• Flora: alzinars, pinedes, rouredes i arbustos mediterranis.
• Fauna: Porc senglar, conill, mustèl·lids.
• Patrimoni arquitectònic: ruïnes de l’Obac Vell i Sant Jaume de Vallhonesta, pont gòtic del Pont de Vilomara, Catedral de Manresa.
• Abastiment d’aigua: Terrassa, Casanova de l’Obac, Rellinars, el Pont de Vilomara, Manresa.

Introducció.

Som davant de l’itinerari més tècnic de les quatre etapes que componen el trajecte Terrassa - Lleida. Ara bé, això no significa que afrontem una ruta només per a experts, ans al contrari, ja que qualsevol persona que practiqui amb certa regularitat amb la btt gaudirà d’allò més dels encants d’aquesta ruta. Per tant, tots els senders que hi anirem trobant són accessibles a qualsevol ciclista amb una mica de destresa damunt de la btt. Cap d’aquests corriols té desnivells importants i el seu estat és, globalment, força òptim; ocasionalment trobarem algun punt, que no tram, on només els més capacitats amb la btt el superaran sense problemes.

La ruta és la més curta de totes quatre; igualment el desnivell acumulat el podem situar en una franja mitja que fa que a primera vista la puguem considerar una etapa ràpida. Ara bé, és un itinerari que demana les seves hores ja que els nombrosos senders i parts tècniques que hi ha alenteixen la marxa. A més, malgrat que el desnivell positiu no és espectacular hi trobarem rampes molt dures, amb uns quants desnivells de més del deu per cent i que, molt puntualment, poden assolir el vint per cent.

Gairebé la meitat de tot el desnivell positiu el superarem durant els nou primers quilòmetres de la ruta; posteriorment, com a màxim, només trobarem un desnivell continuat de dos-cents cinquanta metres. En darrer lloc, solament ens quedarà remuntar menys de cent metres passat el Pont de Vilomara; amb tot, atenent el punt on es localitzen aquests darrers cent metres de desnivell, gairebé al final de la ruta, se’ns faran força durs. Nogensmenys, recordeu que en aquesta etapa baixarem més del que pujarem.

En definitiva un itinerari per gaudir al màxim de la btt i de la natura perquè malgrat la proximitat amb zones urbanes importants, des que sortim de Terrassa fins que arribem a Manresa, ens oblidarem de les aglomeracions urbanes gràcies als paratges per on transitarem.

Descripció dels trams.

Tram 1. Terrassa- Casanova de l’Obac.

“Situada al peu del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, Terrassa, amb 200.000 habitants, és la co-capital del Vallès Occidental i una de les ciutats mitjanes més importants de Catalunya. És una ciutat universitària i industrial, amb un ric patrimoni cultural i artístic.

Terrassa té una personalitat molt marcada, influïda pel seu passat industrial, que ha deixat una petjada molt particular en el patrimoni del municipi.

Els monuments, la història i el patrimoni fan de Terrassa un atractiu punt d'interès per a les persones amb inquietuds culturals i amb ganes de conèixer coses noves.

Però Terrassa també es reafirma com a ciutat viva, amb una oferta cultural i d'oci molt dinàmica, i també amb una gran activitat esportiva i amb grans àrees verdes i de relació ciutadana. El Festival de Jazz, la Fira Modernista, l’hoquei, les temporades de dansa, música i teatre, les exhibicions castelleres o el golf, completen una àmplia oferta per gaudir d’una ciutat dinàmica i de serveis.

Castell de Vallparadís, Terrassa

De la ciutat romana d’Ègara a la cocapital del Vallès Occidental que és avui Terrassa. Podeu conèixer l'evolució històrica d'una ciutat amb un patrimoni històric de renom internacional, com el Conjunt Monumental de les Esglésies de Sant Pere, i que encara conserva significatius vestigis medievals, com la Torre de Defensa del Castell-Palau o el Castell Cartoixa de Vallparadís. També conserva importants edificis i elements escultòrics que recorden l'esclat de les arts plàstiques i decoratives, de l'arquitectura, de les lletres i la música, a començaments del Segle XX, així com tot el patrimoni industrial que ens recorden que Terrassa va ser, fins no fa pas gaire, la ciutat dels vapors i les xemeneies”.

Més informació a http://www.terrassa.org/

Sortirem de Terrassa per la carretera B-122 per la zona del Poblenou i de seguida la deixarem anant a la dreta, a l’alçada de les Casetes de la Corba, per prendre el camí vell de Matadepera a Rellinars. En aquest primer tram farem la pujada més forta i llarga de tot el recorregut, i aquest ascens es produirà poca estona després d’haver iniciat l’etapa. Per tant, és convenient que aprofitem els tres primers quilòmetres per escalfar bé les cames, ja que quan comencem a pujar pel camí anteriorment esmentat trobarem un primer quilòmetre amb una mitjana a l’onze per cent. 

Sortint de Terrassa, la població al fons

Imatge de la Vall del Besós amb Terrassa en primer terme

Superat aquest primer tram l’ascens va combinant rampes llargues i suaus amb d’altres de curtes però molt dretes (n’hi ha alguna que supera el vint per cent). Ens estem movent per les serres del Trocó i les Pedritxes. I, si hem començat la ruta prou d’hora, en principi no hi trobarem ningú baixant, però conforme avança el dia és més fàcil que hi coincidim amb ciclistes baixant; ciclistes que normalment aprofiten els forts desnivells per agafar altes velocitats, per la qual cosa és recomanable que parem l’orella per si sentim baixar algú i que ens doni temps d’apartar-nos una mica. Tot aquest tram ja circula de ple per dins del parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac on, en la majoria de les pistes, està prohibit el pas de vehicles motoritzats.

 

“El massís de Sant Llorenç del Munt es troba al Nord de la ciutat de Terrassa; emergeix de la Depressió del Vallès i arriba a la cota dels 1.103 m a la Mola. És limitat per la riera de les Arenes a l'Oest, pel riu Ripoll a l'Est, pel pla de Terrassa-Sabadell al Sud, i pel Nord s'allarga fins al Montcau (1.056 m), a partir del qual davalla vers la Depressió Central o de l'Ebre.

Pròpiament, el massís juntament amb Montserrat, els cingles de Gallifa, etc., forma la vorera continental del Sud de la Depressió de l'Ebre; la Serralada prelitoral resta reduïda a una estreta franja d'uns 3 km d'amplada de mitjana, en direcció en el sentit de la llargària Oest-Sud-Oest/Est-Nord-Est, aproximadament.

El conjunt orogràfic destaca netament de la resta de muntanyes catalanes i àdhuc de la mateixa Serralada prelitoral. D'altra part, no és possible deslligar els relleus de Sant Llorenç del Munt dels de la veïna Serra de l'Obac, ja que tots dos formen una sòlida entitat topograficogeològica. Observada des de qualsevol punt de la rodalia, la muntanya presenta aquesta individualitat, però és del costat vallesà d'on la seva peculiar silueta ha estat sempre més coneguda, amb els cims notables de la Mola i el Montcau.”

Més informació a http://parcs.diba.cat/web/santllorenc/geografia-fisica

Pel Parc de Sant Llorenç del Munt i l'Obac

Un cop que comencem a veure la Mola a la nostra dreta els pendents se suavitzen i l’ascens es combina amb trams de descens, els quals, posteriorment, es tornen els protagonistes exclusius fins arribar a la Casanova de l’Obac. La Casanova de l'Obac és un antic mas vitivinícola de tres plantes i estil italianitzant, aixecat al començament del segle XIX. Va ser adquirit i rehabilitat per la Diputació de Barcelona com a punt d’informació del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Aquest indret és perfecte per parar a recuperar forces ja que, a banda de l’establiment que hi ha per adquirir productes, ofereix unes fantàstiques vistes de Montserrat.

La Mola al fons

Tram 2. Casanova de l’Obac – Rellinars.

Iniciarem aquest tram en clar descens pel Camí del Serrat dels Ginebres a l’Obac, que està adaptat per a persones amb dificultats de mobilitat; per tant, controlarem la velocitat. Ben aviat, però, podem fer una petita parada per visitar les restes de l’Obac Vell o Casa Vella de l’Obac.

L'Obac Vell

“El primer testimoni escrit del mas data del segle XIV, però la base quadrada de còdols escairats disposats en forma d'escates de peix situada al centre del recinte correspon a una torre de guaita construïda al segle IX per defensar dels sarraïns la població replegada a la muntanya. Al segle XII, l'establiment d'una cabana per al refugi d'una família fugitiva podria ser l'origen dels Ubach i del mas medieval que envolta la torre. Les seves dimensions testimonien la prosperitat que va seguir a la retirada sarraïna i amaguen els esforços d'aquests pagesos per afermar i treballar l'escàs sòl que l'accidentat relleu els deixava. El segle XVIII és molt pròsper per als Ubach, que, aprofitant l'obertura del mercat americà de l'aiguardent el 1778, s'especialitzaren en l'activitat vinícola. Els edificis més externs del conjunt són d'aquest període: l'ermita, el corral, el colomar i la torre que forma pont amb el camí del Correu Reial per defensar-se del bandolerisme. El turbulent segle XIX va ser el de la fi de la casa vella de l'Obac. El 1811, després de la crema de Montserrat, les tropes napoleòniques van cremar el mas com a represàlia per l'ajut que aquest havia ofert a les tropes catalanes en retirada. Reconstruït, el 1836 va patir un segon incendi a mans dels carlins i s'abandonà definitivament”.

Més informació a http://www.diba.es/parcsn/parcs/home.asp

A l’altra banda de la pista que hem deixat per travessar per l’Obac Vell, a pocs metres endinsant-nos al bosc, hi podem trobar el pou de glaç de l'Obac Vell, restaurat l'any 1990 per la Diputació de Barcelona.

Sortirem de l’Obac Vell per un curt però divertit sender que ens tornarà a dur a la pista principal on comença un rapidíssim descens per pista, a voltes amb un terreny força descompost i amb rampes importants que poden superar el vint per cent. El desnivell se suavitza un cop arribeu al torrent de la Saiola. Passat més d’un quilòmetre des d’aquest darrer punt haurem d’estar molt atents perquè hem de prendre un sender, a la dreta, força discret que ens ha de permetre creuar la riera de Rellinars. Podem prendre com a referència, per no passar-nos aquest punt, que el sender surt en mig d’una corba molt ampla i molt suau que el camí fa a l’esquerra. També ens pot servir per començar-lo a buscar un moment que el camí passa molt a prop de la riera de Rellinars (ens queda la dreta, en una zona de riera força rocosa) i pocs metres més endavant, en mig de la corba citada anteriorment, surt aquest sender que baixa a la riera. En principi, aquesta riera no porta aigua o si en duu, és més aviat escassa, però pot ser que després de pluges importants la trobeu més carregada d’aigua del que és normal. 

Les Fonts de Rellinars

El sender de què estem parlant baixa en diagonal cap a la riera i ens hi fa arribar quan hem fet encara no cent metres. Un cop creueu la riera el sender que hem de seguir queda un mica per sobre del nivell de la riera i haurem de remuntar uns pocs metres arrossegant la btt per damunt d’unes roques (buscarem el pas més lògic) fins que trobem una altra vegada el sender, en aquest cas ja força evident. Aquest corriol és molt divertit, tot i que hi ha dues rampes de pujada que cal que estiguem atents per fer-les damunt de la btt ja que són curtes però intenses. Un cop acabem aquest tram de sender el descens continua passant pel costat de les fonts de Rellinars i poc després arribarem als afores del poble de Rellinars pel Camí de les Cases.

Corriols agraïts per a la BTT

Pedalant amb Montserrat al fons

Tram 3. Rellinars - El Pont de Vilomara.

“Rellinars és un municipi situat als límits del Vallès Occidental amb el Bages. El seu paisatge s’emmarca entre l’Obac d’una banda i el massís de Montserrat per l’altra. Prop de 700 ha del terme es troben dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac.

Rellinars

Aquesta situació privilegiada enmig de dos espais naturals fa que tingui una important població de segones residències i turística, disseminada al llarg del casc urbà i de les diferents urbanitzacions que s’escampen al voltant de les rieres i turons del terme. El poble és també punt de sortida de rutes en bicicleta de muntanya i de senderisme ja que es troba enmig del GR-5 i de diferents  itineraris  naturals com el de les construccions de pedra seca .

Una altra de les riqueses més preuades del terme és l’abundància de fonts i torrenteres que configuren un paisatge verd i abrupte, amb boscos de pinedes i alzinars que han anat ocupant els antics conreus.

L’agricultura i les vinyes han perdut terreny i l’economia es basa actualment en el sector terciari i de serveis.

Tot i així l’augment de població estable i el creixement urbà fan preveure que Rellinars, en el futur, té possibilitats de convertir-se en un dels referents de qualitat de vida proper a l’àrea metropolitana.”.

Més informació a http://www.rellinars.cat/

Tot i que el poble ens queda a la nostra esquerra, és un bon lloc per parar a fer un descans abans d’encarar la pujada pel camí de Cal Manel. Aquesta part s’inicia amb una pujada on podem trobar desnivells sostinguts superiors al deu per cent. A més, la pista es caracteritza per tenir un terreny força descompost. Sempre haurem de seguir el camí de Cal Manel fins a la seva entrada on s’indica clarament que és propietat privada. Del costat d’aquest punt surt un sender on ens tocarà arrossegar la btt ja que puja molt dret i per terreny molt pedregós, on guanyarem uns quaranta metres de desnivell. L’únic consol que ens queda és que la llargada d’aquesta part és escassament de cent cinquanta metres i en uns cinc minuts ja ho tindrem enllestit.

Després el sender planeja i podrem tornar a pujar damunt de la btt. Posteriorment agafarem un pista en bon estat que gairebé ens durà fins a la masia del Ginebral, però una mica abans d’arribar-hi cal prendre un altre sender ciclable gairebé en la seva totalitat (l’únic que trobarem és algun esglaó només apte per a experts). Aquest sender ens durà fins al camí ral de Barcelona a Manresa i al GR-4.

“El camí ral i el llegendari Capablanca.

Un dels camins més antics, encisadors i llegendaris de la nostra comarca és, sense cap mena de dubte, l'anomenat camí ral de Coll de Daví, que comunicava Manresa amb Barcelona tot travessant el Llobregat pel Pont de Vilomara i enfilant-se per les carenes de la serra de l'Obac, dins el massís de Sant Llorenç del Munt i de l'Obac, tot baixant després per la riera de les Arenes fins a Matadepera, Sabadell i Barcelona.

Fins a l'arribada del ferrocarril a Manresa, l'any 1859, aquesta fou la via més ràpida de comunicació entre Barcelona i la part alta i mitjana del Llobregat. Per aquesta ruta s'hi transportava, a bast, la llana des del port de Barcelona fins a les indústries tèxtils de la comarca; igualment, però en sentit invers, el vi i l’aiguardent que produïen els ceps bagencs es dirigien  per aquest camí al port barceloní. Fou tan important aquest tràfic de mercaderies, que tan sols en el tram comprès entre el Pont de Vilomara i Matadepera, d'una vintena escassa de quilòmetres- els més feréstecs i solitaris de tot l'itinerari, per l'altra banda-, s'hi podien comptabilitzar cinc masies-hostals destinats a donar acollida als soferts traginers i llurs cavalleries.

En Capablanca

No és estrany, doncs, que aquesta via estigui  farcida de fets on es barregen història i llegenda; i que fos l'escenari adient perquè  bandolers i personatges de moral  discreta hi fessin de les seves.

En les cròniques bandoleres del massís se Sant Llorenç del Munt i l'Obac, apareixen alguns bandolers autòctons com en Pere Perdiguer, o en Joan Muntada; àlies " lo minyó de Sant Llorenç Savall", que formà part de la quadrilla del mític Perot Rocaguinarda. Però el bandoler més popular, enigmàtic i llegendari que actuà per aquestes terres fou l'anomenat Capablanca.

Sembla que aquest personatge, abans de dedicar-se a fer de saltejador de camins, fou un humil jornaler que es llogava temporalment, com a mosso de bastaix, a les masies de la rodalia de Manresa. En una de les seves estades a aquesta ciutat fou robat i maltractat, la qual cosa el féu sentir profundament desenganyat de la societat i decidí viure'n completament al marge, com a bandoler.

Sobre l’origen del sobrenom Capablanca hi ha dues versions. Una explica que era degut al fet que duia sempre una capa de color blanc, que havia guanyat en una partida de cartes. L'altre conta que el bandoler -que era perseguit implacablement per un capità de miquelets- va retallar un tros de la capa blanca que duia el capità, mentre aquest, distret, contemplava una obra de teatre, i que després la hi envià a casa seva com a mostra de desafiament i gosadia.

Es féu ràpidament famosa la manera com Capablanca realitzava els seus assalts, especialment en el camí ral: quan veia a venir la víctima, estenia al terra la seva capa i, enfilat dalt d'un arbre amb el pedrenyal a la mà, esperava l'arribada de l'infeliç viatger, el qual havia de dipositar tot el que duia de valor damunt la capa si no volia deixar la pell.

També es conta que, per fer-se fonedís després dels robatoris, utilitzava un giny, sols conegut per ell, que li permetia despenjar-se per una esquerda de la Roca Salvatge (gran mola que serveix de base al Paller de Tot l'Any, característic monòlit de conglomerat) fins a una cova situada a mitja paret que li servia d refugi.

Sobre la seva mort també existeixen dues versions. Una afirma que fou pres pel sometent de dins d'un avenc, després de ser-hi assetjat durant cinc dies. L'altra versió diu que fou trobat mort sota l'aixeta de una bóta de vi del mas de la Teuleria, indret que sovintejava a causa del galanteig que feia a la mestressa del mas, que era viuda.

Més informació a http://festa.cat/

Seguirem circulant per senders molt agraïts que ens menaran a Sant Jaume de Vallhonesta, el qual es mereix una visita.

Sant Jaume de Vallhonesta

“Impressionant conjunt de ruïnes que posa de manifest la importància i la significació d'un dels hostals més antics del camí Ral. Compta amb una capella d'origen romànic i encara s'hi pot reconèixer la bassa, les quadres, el molí, les tines i altres elements de l'edificació. Darrere la capella hi ha una font que raja tot l'any gràcies a una gran cisterna de reserva adossada a la paret. La casa fou habitada fins a l'any 1940”.

Més informació a http://www.diba.es/parcsn/parcs/home.asp

Ja no deixarem el GR-4, bàsicament sender, fins arribar al Pont de Vilomara. En el darrer tram abans d’arribar al Pont de Vilomara el sender es torna un pèl més complicat (hi ha alguna part més pedregosa, d’altres la vegetació hi és abundant, fins i tot trobarem alguna petita canalera), però en general es circula còmodament. Per tant, el tram comprés entre el Ginebral i el Pont de Vilomara és, probablement, el més divertit i espectacular de tota la ruta gràcies als citats senders, tots en clar descens. En total, són uns sis quilòmetres gairebé exclusivament de senders.

Sender cap al Pont de Vilomara

Al Pont de Vilomara

Tram 4. El Pont de Vilomara – Manresa.

El Pont de Vilomara

“El Pont de Vilomara i Rocafort està situat a la província de Barcelona, dins la comarca del Bages (en ple cor de Catalunya) i a només a 5 quilòmetres de la capital comarcal, Manresa.

El municipi está format per la unió de dos antics núclis urbans: el de Rocafort de Bages i el del Pont de Vilomara. L'any 1994 es va agregar al municipi el sector del Marquet Paradís que fins llavors havia estat part del terme municipal de Mura (decret 66/1994, de 22 de març, publicat al DOGC número 1881). Des de llavors, la superfície del terme és de 27,4 hectàrees.

El terme municipal es troba entre la riera de Mura, també anomenada de Nespres, i el riu Llobregat. La riera de Mura delimita el terme amb els de St. Vicenç de Castellet, Mura i Talamanca i el riu Llobregat el delimita amb Manresa. 

El Pont de Vilomara està situat a la part baixa del terme municipal, a una alçada de 202 metres sobre el nivell del mar. En canvi Rocafort de Bages es troba a la part de més altitud del terme, a una alçada de 421 metres sobre el mar. Entre els dos nuclis de població, hi ha una separació de 7 km coberta per una carretera local que els uneix permanentment. Hi ha punts del terme municipal que superen els 600 metres sobre el nivell del mar. El turó del Montgròs és considerat la principal referència orogràfica, té uns 578 metres d'alçada.”.

Més informació a http://www.elpont.cat/

Un cop hem creuat el pont gòtic del Pont de Vilomara ja només ens queda remuntar gairebé cent metres de desnivell pel Camí de l’Angle, una mica més d’un quilòmetre, per encarar els darrers quilòmetres fins a Manresa. A banda d’aquesta pujada inicial la resta del tram és majoritàriament en descens. La vegetació canvia força ja que en aquest cas circulem sobretot envoltats de camps de conreu. La proximitat de la civilització es fa evident en detalls com el pas per sobre de l’autopista C-16. Malgrat tot, encara gaudirem d’un parell de curts senders per zona boscosa. Uns quatre quilòmetres abans d’arribar a Manresa ja veurem la silueta de la Catedral. Quan estiguem a punt d’entrar a Manresa haurem de parar compte perquè ho farem per una carretera força transitada.

Entrant a Manresa