Interès
de la ruta.
- Paisatge: Grans extensions de terres planes esquitxades de turons i tossals.
- Flora: carrascars, alzina glanera, camps de conreu.
- Fauna: conill, perdiu, guineu, serp blanca,llangardaix, mussols, òlibes.
- Patrimoni arquitectònic: casc antic de Calaf, casc antic de Pujalt, Cal Ferrera, Castell d’Estaràs, Castell de Santa Fe, Castell de Montfalcó Murallat, Mas Suau, Castell de les Oluges, Castell de Castellnou d’Oluges, Castell de Malgrat, Castell de La Prenyanosa, Castell de Montcortés de Segarra, Castell de l’Aranyó, Castell de l’Aranyó, casc antic de Muller, Castell de La Figuerosa, casc antic d’Altet.
- Abastiment d’aigua: Calaf, Pujalt, Estaràs, Santa Fe, Montfalcó Murallat, Les Oluges, Castellnou d’Oluges, Malgrat, La Prenyanosa, Montcortés de Segarra, l’Aranyó, Muller, La Figuerosa, Altet, Tàrrega.
Introducció.
En
aquesta etapa ens disposem a entrar a la Plana de Lleida a través de
la comarca de la Segarra. Bàsicament això implica d’una banda un
inici de canvi en el paisatge, que passa d’àmplies zones boscoses
a grans planes de cereals amb nombroses petites elevacions, i d’una
altra banda un balanç general de descens força acusat, tot i que
amb trams trencacames.
Però
la característica principal d’aquesta etapa és que entrem en
terra de castells. Les comarques de La Segarra, sobretot, i l’Urgell
són una mostra vivent, com a zona fronterera, de vestigis de la
Reconquesta. Tota l’etapa transcorre per un territori farcit de
pobles construïts a sobre de turons, els quals tenen un castell al
capdamunt i la seva església romànica corresponent. Cases
fortificades, torres de guaita i de defensa, portalades, muralles,
... acaben de donar una aire sobri de temps passats de conflicte en
una terra de clima molt dur. De fet, dins de la ruta total de quatre
dies des de Terrassa fins a Lleida, podríem incloure una “subruta”
dels “Castells de La Segarra i l’Urgell”, que abastaria tota
aquesta etapa i gairebé els dos primers trams de la següent. I com
a terra plena de batalles i d’història, cada poble, cada castell
en té una per explicar. Històries i llegendes que barregen la
veritat amb la imaginació i les creences dels seus habitants; durant
aquest tram en coneixerem algunes.
L’etapa
és la segona més llarga de la ruta, però, tret que es vulgui pujar
a veure de molt a prop cadascun dels castells per on passarem, el
cert és que és de ben portar, sobretot per què el balanç de
desnivell és clarament negatiu i els camins per on transcorre són
majoritàriament pistes amples en bon estat. Tret del primer tram,
amb alternances contínues de pujades i baixades i amb una mica més
de desnivell positiu que negatiu, a mesura que anem avançant la
tendència es va invertint. De fet, quan més a l’oest anem, més
ens endinsem en la Plana de Lleida i, per tant, més pla i més baix
és el territori.
Descripció
dels trams.
Tram
1. Estació de Calaf
– Pujalt.
 |
| Calaf |
“Alguns
calafins il·lustres són:
- Laureà Figuerola , instaurador del sistema monetari de la pesseta, teòric i defensor de les teories lliurecanvistes i ministre de finances;
- Pere Jorba i Gascó , fundador dels magatzems Jorba, primer a Manresa i més tard a Barcelona;
- Alexandre de Riquer i Inglada, polifacètic artista modernista;
- Apel·les Metres , que va escriure una rondalla que reflecteix alguns dels trets característics de la vila i que va donar lloc a la coneguda dita que s’utilitza per definir una situació de molt rebombori que no permet que la gent s’entengui: "Això sembla el mercat de Calaf";
- i, més recentment, el cantautor Celdoni Fonoll”.
Més
informació a http://www.calaf.cat/
 |
| Plaça Gran de Calaf |
Continuarem
en direcció nord-oest deixant el primer dels molts castell que
anirem trobant a l’etapa dalt un turó a la nostra esquerra i
encara dins el poble. El castell de Calaf, ja documentat al segle XI,
es troba en estat ruïnós, encara que hi ha intenció de realitzar
tasques de recuperació.
Només sortir del poble prenen el Camí del Cementiri, ja en pujada, que un cop passat aquest i travessada per un pont la carretera C-1412a, passar a ser el Camí de Sant Sebastià, ermita dalt un turó que deixarem a l’esquerra. De fet, aquesta primera pujada acaba a la cruïlla que porta a l’ermita; seguirem recte i començarem uns descens per pista en bon estat fins que aquesta entra en un bosquet i la deixarem anant a l’esquerra per acabar el descens per un tram de trialera. A la sortida de nou a la pista començarem un altre cop a pujar. A un terç de pujada anirem a la dreta a una bifurcació pel Camí de Ferrera fins arribar dalt el turó. Som al Turó de Ferrera, que allotja el mas o casal del mateix nom, un edifici en mal estat però catalogat com a Edifici Singular de la província de Barcelona.
Només sortir del poble prenen el Camí del Cementiri, ja en pujada, que un cop passat aquest i travessada per un pont la carretera C-1412a, passar a ser el Camí de Sant Sebastià, ermita dalt un turó que deixarem a l’esquerra. De fet, aquesta primera pujada acaba a la cruïlla que porta a l’ermita; seguirem recte i començarem uns descens per pista en bon estat fins que aquesta entra en un bosquet i la deixarem anant a l’esquerra per acabar el descens per un tram de trialera. A la sortida de nou a la pista començarem un altre cop a pujar. A un terç de pujada anirem a la dreta a una bifurcació pel Camí de Ferrera fins arribar dalt el turó. Som al Turó de Ferrera, que allotja el mas o casal del mateix nom, un edifici en mal estat però catalogat com a Edifici Singular de la província de Barcelona.
 |
| El Mas Ferrera |
 |
| Sant Andreu de Pujalt |
Haurem de carregar uns metres la bicicleta per anar a buscar el sender que surt per darrera el mas, planeja una mica pel turó i acaba descendint fins tornar a trobar una pista més ampla. Aquest punt coincideix gairebé amb l’inici d’una nova pujada pel Camí de Girifàs. Quan arribem a dalt comencem a planejar una mica i iniciem un nou descens en fer cap al Camí antic de Conill a la Guàrdia. La baixada és llarga i per bona pista i arribarà fins trobar-nos als peus del turó de la població de Pujalt, final d’aquest primer tram. Tot i que no pugem dalt el castell, la pujadeta de mig turó per travessar el poble no ens l’estalviarem. A l’entrada del poble trobarem l’església de Sant Andreu, documentada del segle XI, encara que la torre del campanar no es va construir fins a finals del XIX. Del castell, també dit “La Mota“, només queden restes dels murs al punt més alt del turó.
Tram
2. Pujalt –
Montfalcó Murallat.
 |
| Pujalt |
El poble
de Pujalt encara conserva algunes restes de l'antiga muralla, les
cases de pedra, carrerons estrets i costeruts i passos coberts. La
capella de la Concepció de 1399, presideix els carrers del poble amb
el seu curiós campanar d'espadanya. A dins hi ha un magnífic
retaule barroc del segle XVII i una imatge de la Mare de Déu, en
alabastre, policromada del segle XIV”.
Més
informació a http://pujalt.diba.es/
Sortirem del poble pel Camí de Pujalt a Santa Fe, passant pel davant de Cal Vilet. Poc després trobarem la bifurcació amb el Camí de Pujalt a Estaràs i, tot i que hi hem de fer cap, continuarem a l’esquerra pel de Santa Fe en direcció sud. Aquest camí el deixarem al cap d’uns mil quatre-cents metres, seguint el marge del bosquet que ens acompanyava, per continuar per la Carretera Vella, però per poca estona ja que a la primera bifurcació la deixarem anant a l’esquerra i immediatament girarem per un camí també a l’esquerra en direcció sud. Aquest darrer camí ens portarà al Camí dels Obaguets i anirem cap a la dreta per fer cap en descens a la carretera LV-1005. En aquest punt, a dalt i a la dreta, tindrem a la vista, dalt un altre turó, el castell d’Estaràs, amb tot de cases al seu voltant. Aquesta, de fet, és una característica que es repeteix en la majoria de castells de la comarca.
 |
| Entrant a Estaràs |
 |
| Estaràs |
“Cap de municipi, el poble d´Estaràs està situat a la dreta del Sió, format per un carrer principal i uns quants carrerons s´estén per la costa sota l´església i la casa senyorial. Aquesta casa, que va pertànyer als Vilallonga, és un edifici amb grans finestrals que, encara que reformats, deixen entreveure l´origen gòtic del casal.
L´església parroquial de Sant Julià està situada fora del poble. Sobre les seves parets romàniques s´hi feren algunes modificacions. Entre les sepultures de l´interior n´hi ha una dels Vilallonga amb els seus emblemes heràldics.”.
Més
informació a http://www.lasegarra.org
D’Estaràs
és la llegenda d’en Malacara i la pell de bou.
“Sabies que pels “Plans de la qüestió” hi ha soterrada una pell de bou plena de monedes d’or?
Hi ha la creença, així ho conta la llegenda, que a la partida coneguda com “Els plans de la qüestió”, hi ha soterrada una pell de bou plena de monedes d’or. Aquesta llegenda es fa més creïble, quan hi ha gent del poble – dels mateixos que ho contaven – que diuen haver-hi trobat dues monedes d’aquest metall.
L’inici d’aquesta llegenda el trobem a partir de 1352, quan al poble d’Estaràs, havia passat el domini de Ponç de Vilallonga. Compten que hi havia un encarregat molt malcarat, i que per tal de recaptar impostos pel seu senior, deixava a la misèria la gent treballadora.
Aquest encarregat, conegut com “Malacara”, passava un cop i un altre cop per Camps i masies, per tal de controlar i fer pagar impostos a tots. Prou es podien queixar els pagesos de què no tenien per viure. Ell els espremia.
Un dia, al vespre, reunit amb uns quants homes de confiança, i sospitant que els pagesos s’amagaven alguna cosa, decidiren anar l’endemà a la nit a regirar totes les cases i prendre tot el que poguessin tenir aquella pobra gent que fos valuós.
Un dels que eren amb ell, anà a contar-ho a la gent del poble aquella mateixa nit. Un cop assabentats del fet, decidiren aquella mateixa nit, posar tot el que de valuós poguessin tenir, dintre d’una pell de bou que tenien, i anar-ho a colgar a un lloc on no pogués trobar mai el malcarat encarregat.
I així ho feren aquella mateixa nit. Enterrant tots els seus béns en un lloc dels Plans.
Quan l’endemà anà el Malacara a fer registre amb els seus homes, en no trobar res, s’enfurismà, ja que olorà el què havia passat, i amenaçà de mort si descobria que havien amagat quelcom. La gent del poble, atemorits van deixar passar el temps sense anar a cercar-ho.
Van morir els que sabien on era, i mai no van poder recuperar-ho.
Per això ens diu la llegenda que encara hi és, avui dia, la pell amb les monedes d’or.”.
Més
informació a http://estaras.ddl.net/veure/sabies-que/
No és
fins una mica més d’un quilòmetre després de passar aquest
darrer poble que deixarem la carretera per una pista a la dreta que
ens portarà, un altre cop pujant una mica, al següent poble amb
castell de la ruta: Santa Fe.
“Sobre la costa dreta del Sió, s’alça el poble de Santa Fe. A la part més alta domina un castell, de tipus medieval i plateresc (segles XV i XVI). Una part del poble, més immediata al castell, conserva trossos de muralla i un portal de grans dovelles. Dins d’aquest clos, i a la banda de ponent hi ha una torre rectangular medieval. L’església i un carrer de cases estan situats fora del clos.
L’església de Santa Fe guarda l’estructura romànica, amb ampliacions i aptacions posteriors com són el campanar i la portalada orientada al nord i de cara al poble. Mereixen un esment especial els seus absis, que són d’època tardana.
Que el poble nasqués amb el nom de Santa Fe indica l’existència d’una capella molt primitiva, on era venerada Santa Fe, i d’una tradició que podria molt ben ser prearàbiga.
Després de la conquesta als sarraïns, s’establiren al lloc cavallers o capitans del Solsonès.”
L’església de Santa Fe guarda l’estructura romànica, amb ampliacions i aptacions posteriors com són el campanar i la portalada orientada al nord i de cara al poble. Mereixen un esment especial els seus absis, que són d’època tardana.
Que el poble nasqués amb el nom de Santa Fe indica l’existència d’una capella molt primitiva, on era venerada Santa Fe, i d’una tradició que podria molt ben ser prearàbiga.
Després de la conquesta als sarraïns, s’establiren al lloc cavallers o capitans del Solsonès.”
Més informació a http://goigsdelignasi.jimdo.com
 |
| Petita pujada arribant a Santa Fe |
També
és coneguda la història de la Font de Sant Felip Neri, que dóna
lloc a la celebració d’un aplec el mes de maig, que diu que:
“Fa molts i molts anys enrere, el poble de Santa Fe era pròsper i les seves gents tenien treball, alegria, pau i harmonia entre ells. Prop del poble hi havia una font on, cada dia a primera hora del matí les dones anaven a buscar l’aigua que necessitaven per tot el dia, el camí es feia cantant i era ple de joia i alegria. Però aquella armonia, felicitat i joia que es respirava a Santa Fe, no agradava a tothom, sobretot li desagradava molt a en “Banyeta”. Aquest es passava el dia pensant com ho podia fer perquè s’acabés aquesta felicitat. Finalment trobà la manera de fer el mal. Va fer que l’aigua de la font sortís dolenta i empestada. Al cap de pocs dies alguns veïns del poble van caure malalts i moriren. Tothom s’esverà, i van pensar què podien fer per aturar aquest mal. Ells tenien una estampa de Sant Felip Neri, n’encomanaren una imatge, la van consagrar i portar en processó a la font i allà li feren vots a Sant Neri. L’aigua tornà a brollar bona. La fe i l’esperança havien vençut altra vegada al mal. En record d’aquest fet, el dia 26 de maig, el poble fa una festa i va en processó fins la font on es fa la benedicció de l’aigua que brolla. Després s’omplen els càntirs i es dóna aigua a tothom”.
Més
informació a http://goigsdelignasi.jimdo.com/
Sortirem
del poble en baixada i en direcció sud-oest per una pista gairebé
paral·lela a la carretera que ens portarà poc després a fer cap al
Camí Ral de Barcelona a Lleida, que seguirem cap a la dreta fins
arribar al lateral de la carretera C-25 Eix Transversal. En aquest
punt prendrem el Camí dels Igols, que en el darrer ascens del tram
ens portarà fins Montfalcó Murallat, un dels exemples més
espectaculars de vila closa que es poden trobar en l’actualitat.
Tram
3. Montfalcó
Murallat – La Prenyanosa.
 |
| Montfalcó Murallat |
En una primera etapa constructiva, el recinte era constituït per un nucli emmurallat amb una torre circular a l’est i una torre quadrada al centre de la fortificació que actualment forma part de l’edifici central de la plaça. Una segona etapa constructiva va incorporar una torre quadrada davant del primer portal d’entrada formant un doble portal en angle recte. La tercera ampliació va dotar a la vila d’una segona muralla per la banda sud.
La primitiva església romànica es va construir aprofitant una torre circular de defensa per a la construcció de l’absis. L’edifici ha estat reformat i reconstruït al llarg de la història. La transformació més important es va fer entre els segles XVII i XVIII, quan es van construir la torre del campanar. De l’església actual només l’absis i la porta d’entrada són del primitiu temple romànic.
La part exterior de les muralles, en època medieval i moderna, era envoltada de terres de conreu. Les terres més properes a la població es destinaven a l’horta i als farratges per alimentar els animals. En una segona línia es trobaven les terres de conreu dedicades al cereal i a la vinya i, les terres més allunyades de la població, als boscos i les pastures.
Les primeres referències de Montfalcó Murallat daten del segle XI. El castell feudal de Montfalcó s’esmenta l’any 1043 amb el nom de Monte Falconi. Montfalcó va passar a formar part del comtat de Cardona l’any 1375. És per aquest motiu que el poble es coneix també amb el nom de Montfalcó del Duc. Més tard la casa dels Cardona s’uní a la de Medinaceli i Monrfalcó formà part de les possessions d’aquesta família fins a la desamortització del segle XIX.”.
Més informació a http://www.lasegarra.org
 |
| Montfalcó Murallat |
“Fa
molt temps, era temps de guerra i Montfalcó es veia assotat pels
estralls d'aquesta, la seva gent lluitava amb el coratge de què
n'era capaç per a defensar el seu poble. Hi posaven tant coratge que
els assaltants van haver de renunciar moltes vegades a prendre
el cim de les muralles de Montfalcó. Talment com si fos un au
volant, semblava que era del tot impossible assolir-ho. Els
assaltants cansats de perdre gent i de tenir baixes, a cada intent
d'assalt, van decidir posar setge al poble, per tal de fer-los
capitular de fam i de set. Ells creien que el poble aviat es
rendiria, ja que semblava que no tenien gaires provisions per
aguantar molts dies. Però els de Montfalcó no deien res. Davant el
silenci del poble de Montfalcó, els assaltants van llençar a
l'interior, per sobre les muralles, un missatge convidant-los a
rendir-se, aquest missatge anava lligat a una barra de pa, com a gest
de burla i pensant que els de dins s'estaven morint de gana. Però
quina fou la seva sorpresa quan reberen un missatge de negativa a la
rendició que venia de dins les muralles i que estava lligat a un
peix fresc!. Els assaltants, van saber que no tenien res a fer allà
i abandonaren el setge i el lloc ben abatuts. El que no sabien els
assaltants era que hi havia una mina que anava de les Oluges a
Montfalcó per la qual entraven aliments cada dia. Conten que aquesta
mina tenia unes dimensions tan grans que s'hi podia passar muntat a
cavall”.
Més
informació a http://llegendesegarra.blogspot.com.es/p/el-peix.html
Per continuar la nostra ruta desfarem el recorregut fins el Camí dels Igols i girarem a l’esquerra per entomar el Camí de Montfalcó Murallat a Mas Suau. Continuarem en descens fins tot just travessar la carretera LV-1003. A partir d’aquí el camí comença a pujar en el que podríem dir darrer ascens seriós de l’etapa. Aquets tram, de poc més d’un quilòmetre ens portarà fins al Mas Suau.
 |
| El Mas Suau |
El Mas
Suau, ara en ruïnes, és una antiga casa de posta, un lloc on abans
podien parar les diligències i els carros que transportaven
mercaderies; era un lloc de descans tant per les persones com per als
animals en el Camí Ral de Barcelona a Lleida.
En
arribar a aquest punt anirem a la dreta i de fet el tram pla
immediatament posterior serà el que coincidirà amb el Camí Ral, ja
que de seguida girarem a un altre cop a la dreta per iniciar el
descens pel Camí de les Juliverdes. Aquest camí ens portarà a
travessar de manera gairebé consecutiva les carreteres C-25 per un
túnel i la N-141 per la rotonda que hi ha a l’entrada del poble de
Les Oluges.
 |
| Les Oluges |
A l’Oluja Jussana consta ja el 1106 una església dedicada a Santa Maria. Aquesta part inferior del poble anà creixent i es va construir un gran temple parroquial d’estil neoclàssic al lloc del medieval que, juntament amb la casa senyorial, és l’edifici que més destaca. En entrar al centre urbà hi ha una capella dedicada a Santa Engràcia”.
Més informació a http://www.lasegarra.org/Les-Oluges-187.html
Sortirem
del poble cap al nord-est pel Camí Ral, encara que aviat l’anirem
deixant i retrobant per anar passant en pocs quilòmetres per
diferents pobles i castells. El primer serà Castellnou d’Oluges.
 |
| Castellnou d'Oluges |
Per la
seva estructura, el poble de Castellnou devia formar un nucli tancat
amb el carrer central, situat al mig del pendent del tossal culminat
per les restes del castell. La part posterior de les cases feia de
tancament del nucli, com si es tractés d'una muralla i a l'interior
s'hi accedia per un portal adovellat.
Cal comentar, però, que el nucli primitiu es troba força malmès, amb moltes de les cases enrunades, ja que la població actual es va estendre al peu del turó. Des de dalt del turó podem observar unes magnifiques vistes de la Vall del Sió.”.
Cal comentar, però, que el nucli primitiu es troba força malmès, amb moltes de les cases enrunades, ja que la població actual es va estendre al peu del turó. Des de dalt del turó podem observar unes magnifiques vistes de la Vall del Sió.”.
A la
plaça del poble s’hi pot trobar un arbre monumental, un lledoner
que recorda la llegenda de la qual és protagonista:
“Hi
havia una vegada un sabater que treballava pel senyor del castell del
poble i tenia per defecte l'avarícia, aquest era el motiu pel que no
tenia esposa. Per veí tenia un pobre pagès que es dedicava al
cultiu del petit hortet que hi havia darrera de casa seva. El pagès
tenia una filla molt bonica en edat de casar-se, fet pel que el
sabater ja li havia posat l'ull al damunt i havia demanat al pare la
seva mà. Però aquest li negà perquè la jove estimava un noi
bondadós. El mestre sabater, davant la negativa, l’envaí la fúria
i la ira, i amb un rampell de ràbia, va voler arruïnar la vida del
pobre pagès, anul·lant el seu negoci. Va plantar un lledoner davant
de l'hort del pagès perquè tot el dia hi tingués ombra i no hi
creixés res. El pobre pagès anà a donar part del que passava al
senyor del castell perquè hi fes justícia. Segons es diu, les
paraules del senyor van ser: "Si unes mans tan bones per fer
sabates poden fer coses tan dolentes com matar d'agonia a un veí,
cal que aquestes mans rebin un càstig per no haver sabut respectar
un germà". En haver dit això va fer tallar les mans del
sabater i foren penjades a l'arbre de la seva perdició. D'aquesta
manera al llarg del temps ha anat creixent i creixent fins a arribar
a ser un símbol de perpetuïtat per al poble”.
Més
informació a http://llegendesegarra.blogspot.com.es/p/lledoner.html
 |
| El lledoner de Castellnou d'Oluges |
Sortirem
del poble en direcció nord-oest per travessar el Camí Ral i de
seguida fer cap al següent castell, el del poble de Malgrat.
 |
| El castell de Malgrat |
L´església de Santa Maria, sufragània de la parròquia de la Prenyanosa una mica apartada del nucli, és un petit edifici romànic, amb absis semicircular i amb una façana refeta i coronada per un campanar d´espadanya”.
Més
informació a http://www.lasegarra.org/Malgrat-126.html
Una
nova trobada amb el Camí Ral ens portarà al final d’aquest tercer
tram de la ruta: el poble de La Prenyanosa.
 |
| La Prenyanosa |
L´església parroquial de Sant Miquel conserva alguna paret de la construcció romànica”.
Més
informació a http://www.lasegarra.org/La-Prenyanosa-127.html
Tram
4. La Prenyanosa–
Muller.
A mesura que avancem, els trams cada cop són més suaus: hi ha menys pujades i aquestes en general són progressivament més suaus. Sortirem de La Prenyanosa per la pista que, en lleuger ascens, es trobarà al final de la pujada amb la cruïlla de la carretera de La Prenyanosa amb la L-311, que creuarem per continuar pel Camí de La Prenyanosa a La Cardosa. Poc després sortirem i anirem cap a l’esquerra al Camí de Tarroja de Segarra a La Cardosa i després també a l’esquerra en sortir al Camí de Montcortés de Segarra a Sant Ramon. De seguida farem cap a Montcortés, amb el seu castell al capdamunt, que val a dir, és una llàstima l’estat en què es troba tenint en compte la majestuositat de la seva vista a mesura que ens apropem.
“A llevant de l´Aranyó hi ha el llogaret de Montcortès de Segarra, esmentat ja el 1095. El lloc és format per un carrer de cases dels segles XVIII i XIX presidit per la majestuosa presència del castell.
El castell de Montcortès és un notable edifici de pedra picada, planta rectangular, dues torres bessones quadrades, gran portalada de mig punt adovellada, finestrals de tipus renaixentista i galeria d´arcs rebaixats al pis superior. Va ser construït a partir del 1493.
L´església de Santa Anna de Montcortès, petit edifici del segle XVI amb campanar d´espadanya, depèn eclesiàsticament de la parròquia de Sedó”.
El castell de Montcortès és un notable edifici de pedra picada, planta rectangular, dues torres bessones quadrades, gran portalada de mig punt adovellada, finestrals de tipus renaixentista i galeria d´arcs rebaixats al pis superior. Va ser construït a partir del 1493.
L´església de Santa Anna de Montcortès, petit edifici del segle XVI amb campanar d´espadanya, depèn eclesiàsticament de la parròquia de Sedó”.
Més
informació a http://www.lasegarra.org/Montcort%C3%A8s-de-Segarra-471.html
 |
| El castell de Montcortès |
 |
| El castell de l'Aranyó |
Als
afores del poble hi podrem trobar unes roques amb forma de munt de
palla que són font d’inspiració de la llegenda dels “pallers de
pedra”:
“La
llegenda explica que un dia Nostre Senyor Jesucrist va arribar a
l'Aranyó disfressat de pelegrí. Com que no tenia on dormir va anar
a trucar a un mas conegut com a Can Roca als afores del poble,
per poder passar la nit, encara que fos a la pallera. El veí no el
va voler socórrer i va insistir que no hi tenia palla. Nostre
Senyor, davant de l'egoisme i la falsedat de l'home, li digué: Que
tota la palla que tingueu es converteixi en pedra. I se n’anà.
L'endemà quan el pagès va anar a l'era va trobar que els pallers
s'havien convertit en pedra, així com la lloca, els pollets, la
mesura i tot allò que havia a l'era. Tot s'havia convertit en pedra.
Encara avui es poden apreciar com els pallers de pedra s'aixequen en
silenci com a testimoni d'aquell fet.
 |
| Els "Pallers de pedra" |
També
diuen que qui és capaç de comptar, durant la nit de Sant Joan, les
pedres del munt tres vegades seguides sense descomptar-se, l'endemà
canviarà de sexe. No obstant això, diuen que encara no s'ha pogut
comprovar, ja que ningú dels que ho han intentat ha estat capaç de
comptar-les tres cops seguits i que cada cop sortís la mateixa
quantitat de pedres”.
Més
informació a http://llegendesegarra.blogspot.com.es/p/els-pallers-de-pedra.html
 |
| Sant Pere, Muller |
De
l’Aranyó només caldrà prendre el Camí de Muller a l’Aranyó
per recorre en baixada el quilòmetre escàs que separa els
dos nuclis de població. Muller serà el final del quart tram
d’aquesta llarga etapa plena d’història i d’històries.
Tram
5. Muller –
Estació de Tàrrega.
“A un quilòmetre de l'Aranyó hi ha el petit grup de cases que forma
l'agregat de Muller, antigament dit Muller d'Hostafrancs, ja que la
seva petita capella de Sant Pere depenia de la parròquia
d'Hostafrancs”.
Més informació a http://www.lasegarra.org/Muller-194.html
Més informació a http://www.lasegarra.org/Muller-194.html
Aquest
petit nucli del municipi de Plans de Sió és el darrer en el nostre
periple per la comarca de La Segarra. Aviat entrarem a la de
l’Urgell, però encara ens esperen alguns castells abans d’arribar
a Tàrrega, capital de la comarca i final d’aquesta tercera etapa.
Sortirem del poble en direcció sud, rumb a La Figuerosa, precisament pel Camí de La Figuerosa a Muller, camí que a mesura que ens aprpem a l’objectiu anirà canviant de nom tenint en compte que La Figuerosa actua com a element important de la zona i els camins que hi comencen es van ramificant i adquirint el nom de diferents destinacions. Tenint això en compte, i per aquest ordre, el nostre camí anirà prenent els noms de Camí del Canós a Riudovelles i Camí de La Figuerosa a l’Aranyó. Tot això en suau descens fins tot just abans d’arribar al turó on es troba la població de La Figuerosa.
 |
| La Figuerosa |
“La
Figuerosa és agregat a Tàrrega des de 1969. L’agricultura es
dedica a conrear cereals, ametllers i oliveres. La població
s’anà constituint a redós de l’antic castell i es creu que
estava emmurallat tal com ho mostren alguns dels carrers de la
població. El poble està situat a 397 m d’altitud i està emplaçat
al vessant sud-oest del turó del Molí de Vent (422 m) on antigament
hi hagué un antic molí medieval. Les primeres notícies històriques
de la Figuerosa són de la conquesta d’Ermengol IV, el qual donà
el lloc a Arnau Traver el 1075. L’any 1105 Mir Arnau i la seva
muller Sança en feren donació a l’església de Santa Maria de
Solsona”.
Més
informació a http://www.urgell.cat/
Sortirem de La Figuerosa en direcció est pel Camí de La Figuerosa a Conill. A un petit descens li seguirà un ascens no gaire pronunciat fins a la cruïlla amb el Camí de La Figuerosa a l’Altet, on girarem a l’esquerra. Després de planejar per vorejar una gran bassa artificial començarem un suau descens fins a Altet, nucli agregat de Tàrrega.
 |
| Altet |
Més
informació a http://www.urgell.cat/
Marxarem
d’Altet cap a Tàrrega en direcció sud en uns cinc darrers
quilòmetres en un ascens molt suau. Durant un primer moment
discorrerem paral·les al Reguer d’Altet però de seguida prendrem
el Camí de Claravalls fins que aquest desemboca a la carretera L-310
de Tàrrega a Concabella. Sortejarem l’autovia per un túnel (cal
parar molta atenció en aquest tram a causa de la intensitat del
trànsit) i ja encararem l’entrada a Tàrrega pel carrer de Sant
Pelegrí. A partir d’aquí podem aturar-nos a l’estació de tren
(passarem per davant) o continuar fins al centre de la població a la
Plaça del Carme.
